I quan t'abraça la mort ...

12:30 - Acabem de dinar i ens despedim del Bufal, ell tira cap a Granada i nosaltres cap a Velero, un poble a la costa del Pacífic per passar-hi la nit i seguir diumenge cap a Managua.
14:30- Arribem a Velero però no hi ha lloc per dormir doncs tot ho estan remodelant de cara a setmana santa.
16:00- Arribem a Puerto Sandino amb la intenció de quedar-nos però l'hotel és caríssim i decidim tirar cap a Managua.
17:30- Estem a la gasolinera de la carretera vella entre León i Managua i no passen autobusos, tenim por de arribar de nit a Managua que tothom ens ha dit que és una de les ciutats més perilloses de Llatinoamèrica. Finalment pugem a un cotxe al qual pagarem el viatge. Al cotxe anem situats jo al davant de copilot i l'Eli darrera al costat de l'acompanyant del conductor. els personatges ens donen mala espina sobretot quan veiem que les portes no es poden obrir des de dins. Pensem que ens robaran els diners i ja està.
17:50- El cotxe entra per un camí amb l'excusa que han de recollir uns sacs de pinso, diuen que només serà un moment, una sensació de pànic ens invaeix. El cotxe avança pel camí, en molt mal estat pel pas de bestiar, on hi ha alguna casa dispersa que dona una mica d'esperança, de cop decideixen que no tirar endavant i fan mitja volta, uf! Arribant a la carretera però, noto com m'agafen pel coll i em posen una navalla per sota l'orella, diuen que els hi donem tota la plata o ens foten un tret, jo no puc girar-me sino em degollen o sigui que no sé del cert si tenen pistola o no, els hi donem tot el que portem i semblen enfadats perque no n'hi ha prous, a l'Eli la magregen i li arrenquen un collar que també li roben, diuen que ens mataran, tota l'estona el de darrera diu que ens mataran, el conductor que va regirant toes les meves coses li diu que no, que estiguem tranquils, el cor em va a doscents; l'Eli els hi diu que necessita la insulina que està malalta i li donen i li diuen que marxi del cotxe que jo em quedo allà i que com es giri li volen el crani; L'eli surt corrent del cotxe cap al bosc mentre jo penso que sentiré 'bang' i tot s'haurà acabat, i penso en ella que és la que es queda viva, que farà? Cap on anirà? I si la violen després de matar-me? Amb un filet de veu sóc capaç de dir: no me maten por favor. De sobte el conductor diu: corre o te volamos el craneo, si te giras te matamos, obro la porta per fora i surto corrent pensant que em dispararan per l'esquena, salto una valla de fil ferro espigat i m'esgarrinxo tot el cos, encara penso que em disparan però llavors escolto que el cotxe marxa, segueixo corrent i trobo l'Eli en estat de shock, no tenim res de res, però conservem la vida, i això no ho oblidarem mai. Hem abraçat la mort però no era el nostre moment.
Avui encara estem tocadíssims, hem comprat el bitllet de tornada, tornem el 10 d'abril, avui la nostra gent té més valor que mai, avui la nostra terra és més anhelada que mai, avui les nostres llàgrimes estan més justificades que mai.